Google docs: treball col•laboratiu.
Coses noves qu no tenen els wikis: adjuntes sdreces a docs I no docs a adreces. Creem un doc I convides a unes adreces a veure’ls
Dif entre compartir I publicar un doc. X ex el suro, només està publicat, no està compartit, pq jo no el puc modificar. X ex la llista de blogs del blink és un google docs, no està compartit, xo la veiem tots.
(llegar el q posa al bolg, x distingi q és un treball col•laboratiu i un treball en grup)
Fem a clase els ex i al blog pengem q hem fet i les adreces usades.
És important tenir x una banda hi ha el google dogs i per l’altre el g-mail, pq un crea el dooc i el comparteix amb la resta de companys; com?: amb les adreces de g-mails de la resta de components del grup.

Si el q volem és q tota bcn vegi el meu doc, com q no tic els mails d tothom, el q faig és publicar-ho, a continuación em dónen una adreça web q correspon al meu doc, després el q feis pq tothom la conegui és una tasca de difussió, x ex si vull q tota una escola ho vegi, ho penjaré a la web de l’escola.
Què hem fet? Hem entrat al nostre conte de g-mail i hem anat a documents n’he creat un de nou i quan l’hem tingut, hem començat a escriure-hi. Una vegada hem escrit el que ens interessava, hem anat a Fitxer i dins de fitxer Pujar.
Al començar a fer la presentació
Crea: formulari i el programa et crea sol el full de càlcul.
Què hem fet?? Hem anat a la conta de g-mail de l’alba, hem anat a dat a l’esquerra ii hem clicat a documents. Dins de documents hem anat a Crea i hem clicat a Formulari i a continuació hem començat a crear el nostre formulari i hem començat a fer preguntes.

Al blog hem d’explicar i inserir les adreces dels docs q hem creat. Una cosa q ens interessa: vaig a la present, publica

Cançó

Peix peixet
Peix peixet
de la canya de la canya
peix peixet
de la canya al sarronet

tradicional catalana

Imatge del blog: www.centrosdedia.blogspot.com

Conclusions del debat

Els tres llenguatges es van vendre, però el poètic i el publicitari, es van “vendre” sols mentre que el quotidià, no ho va saber fer, com vem dir, en part, perquè les components del grup eren més apagades.

En què consisteix el llenguatge com a tal? Hi intervé l’emissor, no en presència del receptor. Emissor, mitja de comunicació que emet el missatge. Perquè tinc un missatge em converteixo en emissora, per arribar al meu receptor, però per això necessito crear un canal. Perquè estem en ccontacte amb altres persones aprenem a fer tot aquest procés. Perquè creiem que podem comunicar també duem a terme aquest procés.

Setmana d'activitats extraordinàries

DILLUNS: Conferència Eulàlia Bosch: FER DE MESTRE

És filòsofa i directora de IREF: Institut de Recerca de E… i Filosofia

La seva obra es composa de tres llibres:

• El plaer de mirar
• Educació i vida cuotidiana
• Un lloc anomenat escola

I els trets principals són 3:

• Constant diàleg amb la ciència, l’art, la filosofia, els infants, la familia, apendre, ensenyar… i tot això fa que qualsevol experiència seva tingui un component ric i ampli.

• Constant interès per l’educació, la seva grandesa i l’atenció i interès que ella li dóna.

• Proximitat intencionada que manté amb aquests elements. Ella provoca situacions per tal d’estar en contacte amb tots els col•lectius esmenats prèviament.

PROPOSTA que ens fa l’autora:
Pensar sobre l’ofici que hem triat.

FER DE MESTRE:
L’autora ens diu que aquest títol seria més propi d’una sèrie de conferències que no pas d’una sola feta per ella.
La filòsofa cita a Brossa: “Volien ferme Mestre per poder viure la vida, però s’els va oblidar explicarme com es viu la vida”.
Ens anima a sentir parlar molt sobre l’ofici de ser Mestre. Considera que és un tema que s’ha d’anar tractant de mica en mica. Per això al principi propasa el títol per a un seguit de conferències.

Ella és concentra en parlr de l’ofici de Mestre però e el marc d’una ciutat; concretament Barcelona.

S’ha de pensar amb els nens que creixen, els nens del nostre entorn: som un referent; el seu referent. La relació que podem tenir amb els nens pensum que és estàtica però els nens canvien cada segon com a reacció a les coses que els hi diem. Al parlar d’educació escolar hem de pensar que els nens estan devant nostre creixent i que per tant som un referent per a ells i per a tots els hàbits que van adquinint.
Cita la reflexió filosòfica que fa al llibre sobre els estrangers.
Eulàlia Bosch:
Apendre a viure la nostre ciutat ésa pendre a viure-les totes.
L’autora va recalcar la importància de que si una persona no arrela a la ciutat d’on prové, n pot arrelar a cap altre lloc. Per tant el mestre és una figura molt important en aquest aspecto ja que será l’encarregat de fer que els nens coneguin i apreciin la seva ciutat. D’aquesta manera, nosaltres amb el nostre ofici haurem d’oferir la nostre mà als nostres alumnes per tal que sapiguen quiné s el seu món i agafin gust per ell. El nen necesita l’aixoplug de la societat, la familia, etc. I va enfatitzar en un punt bàsic per a qui fa de mestre: la confiança que dóna saber que algú t’acompanya, que tens un recolzament.
Tot seguit, va ensenyar-nos una página que va trobar interessant i de la que havia pogut formar part: www.anycerda.org
Va recalcar la importància de que, des de no fa gaire temps, han començat a constar als plànols de Barcelona les escoles, doncs ja no es tracta de l’educació que s’imparteix en un edifici, si no que és la importància de l’educació en un marc concret: LA CIUTAT. És primordial que els nens coneguin la seva ciutat i el lloc que ells ocupen en ella i que nosaltre siguem capaços de transmetre’ls tot això. Com ja he dit abans ens va enfatitzar en el fet que hem de servir de guía i de compañía dels nens que están al nostre càrrec.
Va utilizar una metáfora per tal d’explicar-nos la relació entre escola i ciutat: les vaques que són rumiants surten de l’estaple per a menjar i una vagada han trobat el menjar, tornen a l’ataple per a menjar-lo. Les vaques surten després tornen a un lloc conegut, estable, familiar per a digerir l’aliment que han trobat fora. Paral•lelament els nens han de sortir a buscar i viure noves experiències, etc. i tornen després a digerir-ho: pensar i integrar-ho a la seva vida, a l’escola que és un lloc conegut i familiar per a ells.

DIMARTS: Llar d’infants: "El mar"


Quan vaig arribar a l’escola bressol EL MAR encara no hi havia cap alumne, de manera que em van poder ensenyar les instalacions.
Les clases es dividien segons l’edat dels nens i hi trobavem: la classe dels lactants, la dels caminants, la maternal, i la dels grans. Jo vaig anar a la classe dels caminants.
De mica en mica van anar arribant els nens i em va cridar l’atenció que els pares entraven a deixar-los a clase; vaig preguntar i em van dir que els pares entren i s’estan una estona amb els nens a clase i que en el cas de que el nen plori aprofiten una distracció per a marxar. Degut a que hi havia cinc nens malalts només comptàvem amb tres alumnes i com que a la clase dels lactants, que estava porta per porta amb la dels caminants, també contaven amb pocs nens vem juntar-los a tots a una sola clase. Primer vem deixar que juguessin entre ells i al cap d’una estona una de les profesores va començar a montar el joc heurístic:
1. Van disposar pots metàl•lics per la clase en petits grups de 2, 3 ó 4 pots.
2. Van disposar cadenes metàl•liques de diferents tamanys, més llargues i més curtes.
3. Van disposar palets de futa semblants a una mà de morter.
4. Van disposar cons i tubs de cartró.
5. Van disposar cadenes de plàstic més llargues i més curtes.
Van estar jugant, etc. durant uns tres quarts d’hora apròximadament i després van recollir i sortir al pati.
Aproximadament a les 11.30 vem entrar a donar el dinar als nens i vem tornar a juntar les dues clases. Primer de tot es van canviar bolquers i els nens es van rentar la cara i les mans, amb el nostre ajud. Una vegada seguts a taula a cada nen se li va donar un plat amb peix. Per als més grans era el según plat i per als més petits servia per a que comencessin a experimentar amb le textura i el sabor de l’aliment. Paral•lelament s’els hi va donar la papilla. Una cosa que em va cridar molt l’atenció va ser que els nens podien menjar amb les mans.
Després de dinar es van tornar a rentar mans i cara, vem treure bates i sabates i: A DORMIR!
La noia encarregada es va fer càrrec d’ells durant l’estona que va durar la migdiada.
Quan vem arribar ales 15.00 els nens seguien dormint. A mesura que es van anar despertant van anar cap a l’altre clase. Quan ja van estar tots llevats els hi vem donar el berenar i després vem estar jugant tots fins a l’hora de marxar.

Cal dir que aquesta escola bressor a la que vaig anar, és pública i per tant el nombre d'alumnes per classe és molt reduït per tal de poder donar un tracte més personal a cada alumne.




DIJOUS: Biblioteca Jaume Fuster

Al arribar a la biblioteca Jaume Fuster vem baixar cap a la sala de conferències i ens van fer seure de manera que deixessim les primeres files lliures per tal que els nens que arribessin poguessin seure. La Roser ens va dir que els nois que anaven a ‘actuar’ feia ja una estona que estaven preparant la vau. Tot seguit, ens va donar l’opció d’anar a rebre als nens que anaven a arribar.
A l’escenari hi havia ns plafons als costats i al radera amb unes lletres “a” escrites amb color toronja i unataula al mig.
Una vegada ja estavem tots seguts, va començar l’espectacle. Van sortir un noi i una noia i van començar dient: “un plat, pla, ple de poesia està”.
A partir d’aquí van començar a dir poesies que tal com l a Roser Ros ens ha dit tantes vegades a classe no necessàriament tenien rima però sí que tenien ritme. Entre tant, també van cantar cançons i com que els nens les coneixien, els hi feien els cors. Tant mateix quan feien alguna cosa al terra, o que n oho veien bé, tots s’aixecaven de les catires per tal de veure-ho.
Al finalitzar el noi i la noia van anar a la porta per tal de despedir-nos a tots.




DIVENDRES: Auditori

Al arribar a l’auditori el primer que vem fer, va ser anar ‘Al museu de l’Auditori’. Al saber que erem estudiants d’Educació Infantil, la noia que ens el va ensenyar, ho va fer des del punt de vista que ens interessa a nosaltres: nens de 0 a 6 anys. Vem començar la visita per la sala d’interactiu que sol ser la última que visiten els nens. Ens va dir que és la sala on els nens poden experimenta amb certs instruments. I ens va dir que hi ha dos dipus de visita: les guiades o les lliures; i que aquestes segones també es dividiesen en dos:

1. Descobrim
Que consa d’un treball previ i posterior a la visita a les aules dels diferents centresi que abarca els cursos des de P-3 fins a P-5.

2. Vine a trobar el teu instrument amic
Es creen vuit grups i a cada grup se li dóna una fitxa per a penjar al coll amb la foto d’un instrument. Llavors durant la visita posterior al museu cada grup haurà de trobar el seu instrument. És per a nens des de P-5 fins a 2n de Primària.

Dins del museu vem veure els unstruments dins d’una espècie d’urnesamb una petita explicación i hi havia una sala, que només es pot visita quan vas amb visita guiada, que era tota de parets fosques i amb una pantalla al devant. A la pantalla s’hi projecta un video i a les parets van apareixent diferents instruments que es van iluminant d’un en un.

Després de la visita ve manar a veure i escoltar un assaig d’un espectable musical infantil: “Corda i descorda”.

Ja per últim ens van parlar de l’oferta educativa oferida per l’auditori.
Ens van voler, primer de tot, recalcar tres coses:

1. L’Auditori va ser creat com una ciutat de la música.

2. El su màxim objectiu és fer arribar al màxim número de persones possible aquest art que és la música.

3. Està pensat per a tot tipus de públic.

Crecen que educar és diferent a ensenyar i és per això que el seu objectiu és educar però d’una manera subliminal, sense que no ens n’adonem mentre escoltem la música.

També ens van enfatitzar en el fet que és necessari que la música sigui gaudida pels oients i que per tant, també la disfrutem, d’aquesta manera podrem estimar la música.

La xerrada va acabar amb una cita de Simon Ratle:
“ La música per a nosaltres no és un luxe, és una necessitat, com l’aire que respirem o l’aigua que bebem."

Els Wikis: treball col·laboratiu

Els wikis

Un wiki es crea per mitjà de la intervención de diferents persones en un document creat que es troba a la red. Una persona fa una primera intervención i a partir d’aquí, i depenent de la confidencilitat que esculli per al document, diferents personas aniran editant el text i afegint o suprimint información. D’aquesta manera es crea un Wiki, que a la vegada és també susceptible de discussió, és a dir que les persones hi poden fer comentaris a part per a parlar del tema en qüestió etc.

Les diferents parts d’un Wiki són:
• Discusió
• Pàgina
• Història
• Notificarme

Els wikis s’editen mitjançant una pestanya que et dóna la opció d’editarla.

La pàgina de discussió consisteix en un fòrum on la gent pot escriure comentaris respecte el text en qüestió. Per tal de donar la seva opinió, suggerències…

Els enllaços es fan sobre determinades paraules del text. Aquestes paraules adquireixen un color una mica diferent a l’original per tal que qui llegeix pugui advertir l’enllaç. Una vegada establert l’enllaç es pot clicar a sobre de la paraula i s’entra directament a una altre pàginae que pot contenir una definició, imatge, dibuix història, etc, de la paraula en qüestió.

La pràctica que nosaltres hem fet ha estat afegir exemples de cançons infantils dins la classificació feta, veiem com hi ha una estreta relació entre matèries.

http://es.wikipedia.org/wiki/Canci%C3%B3n_infantil

Setmana extraordinària

Acompanyament a l'escola:

El dimarts vaig acompanyar a la Miriam, una alumna de 3r a l'escola on ella fa pràctiques.
Vaig estar a Llar d'infants el mar, al barri de Sant Andreu.
És una escola pública i laica.
Al ser pública, el nombre d'alumnes per classe era força reduït, i si a més a més afegim el fet de que la majoria dels nens estaven malalts, encara més.
Al arribar, la Miriam em va ensenyar les instalacions i a continuació vem anar a la classe on ens quedariam dot el dia. era la classe dels caminants, per tant tenien entre 1 i 2 anys.
Quan els nens van arribar, els pares van entrar amb ells i es van quedar a l'aula durant una estona; després van marxar. donat que hi havia molt pocs nens es van ejunatr le classe dels lactants amb la dels caminants.
A continuació es va preparar la classe per tal de dur a terme el 'Joc heurístic' que va consistir en deixar pots de metall per l'aula amb bastonets de fusta, cadenes tant metàl·liques com de plastic de diferents mides i grossors, rulos de cabell i cons de cartró. Els nens van estar jugant i al cap d'una estona es va recollir i van sortir al pati.
després del pati vem entrar tots a classe i van dinar; després de dinar es van tornar a rentar les mans i la cara i va venir una noia de reforç per tal de posar als nens a dormir. Vem marxar a dinar.
A les tres vem tornar i encara hi havia molts nens que dormien. Els van deixar dormir fins que de mica en mica s'anaven despertant i els hi vem anar donant el berenar.
Una vegada van haver berenat vem tornar a sortir al pati i vem esperar a que vinguessin els pares a buscar-los.

Setmana extraordinària

Conferència Eulàlia Bosch: FER DE MESTRE


És filòsofa i directora de IREF: Institut de Recerca de E… i Filosofia La seva obra es composa de tres llibres:
• El plaer de mirar
• Educació i vida cuotidiana
• Un lloc anomenat escola I els trets principals són 3:
• Constant diàleg amb la ciència, l’art, la filosofia, els infants, la familia,
apendre, ensenyar… i tot això fa que qualsevol experiència seva tingui un
component ric i ampli.
• Constant interès per l’educació, la seva grandesa i l’atenció i interès que
ella li dóna.
• Proximitat intencionada que manté amb aquests elements.

Ella provoca situacions per tal d’estar en contacte amb tots els col•lectius esmenats prèviament.

PROPOSTA que ens fa l’autora: Pensar sobre l’ofici que hem triat. FER DE MESTRE: L’autora ens diu que aquest títol seria més propi d’una sèrie de conferències que no pas d’una sola feta per ella. La filòsofa cita a Brossa: “Volien ferme Mestre per poder viure la vida, però s’els va oblidar explicarme com es viu la vida”.

Ens anima a sentir parlar molt sobre l’ofici de ser Mestre. Considera que és un tema que s’ha d’anar tractant de mica en mica. Per això al principi propasa el títol per a un seguit de conferències. Ella es concentra en parlar de l’ofici de Mestre però en el marc d’una ciutat; concretament Barcelona. S’ha de pensar amb els nens que creixen, els nens del nostre entorn: som un referent; el seu referent. La relació que podem tenir amb els nens pensum que és estàtica però els nens canvien cada segon com a reacció a les coses que els hi diem. Al parlar d’educació escolar hem de pensar que els nens estan devant nostre creixent i que per tant som un referent per a ells i per a tots els hàbits que van adquinint. Cita la reflexió filosòfica que fa al llibre sobre els estrangers.

És per aixòque ella considera que quanun apersona sap viure a la seva ciutat pot viure a qualsevol altre ciutat que no sigui la seva.
Després d'això va passar a parlar-nos d'una pàgina en la que ha col·laborat:
www.anycerda.org
Va aprofita aquest moment per a parlar-nos del important paper que van prenent les escoles de mica en mica.

A continuació va explicar el paper de les escoles en vers als infants mitjançant una metàfora en que deia que: les vaques (o altres rumiants) surten de l'estable par a menjar i tornen després a ells per tal de digerir l'aliment de l'exterior. Ell relaciona les vaques amb els nens, l'estable amb l'escola, l'exterior amb la ciutat i el menjar amb el coneixement.
I acte seguit va posar una imatge de Perejaume en que es veia una cadira amb una finestra enganxada que simbolitzava que una persona s'ha d'endur l'instrument per a pensar allà on hi ha un punt d'interès per al coneixement.

Per a concluir la xerrada va mostrar una imatge de la 'Pedra Rosseta' i va dir que no podem ensenyar a algúa escriure si primer de tot no som nosaltres bons lectors.

L'últim que va dir va ser: "Fer de mestre és fer d'acomodador i dirli al nen quin és el seu lloc i després seure e última fila i observar."

Dos entorns per a l'educació infantil

dos entorns per a l'educació

Etnopèdia

Etnopoètica:

La literatura oral o etnopoètica consisteix a comunicar-se estèticament a través de la paraula dita: Bon dia i bona hora…
Les societats tradicionals sense escriptura , difonen la seva literatura a través de la repetició dels textos, de les peces orals. Per exemple: nosaltres amb els nens, haurem de fer-los apendre mitjançant l’ús de la memòria, com ara cançons.
Repetició: clau per a poder conservar i difondre els textos. Els contes , tenen una part fixe, i parts variables a les que anem fent variacions segons per exemple la época en que s’explica. El conte de la rateta que escombrava l’escaleta: fa 20 anys segurament, al explicar la historia es deia: “un dia una rateta es va trobar a sota l’escaleta una monedeta…” Avui dia si s’expliqués la història probablement es diría: “un dia una rateta es va trobar a sota l’escaleta un euro…”
L’etnopoètica és l’art verbal realitzat per persones amb talent en un procés d’improvisació.
Les produccions etnopoètiques han de tenir 3 caract:

1. Han de ser expresades a través de l’art de la paraula amb recursos propis del llenguatge poètic, com metèfores, sentit figurat, rimes, etc…
2. Ser produïdes per persones que tenen una certa habilitat comunicativa o siguin ‘competents’.
3. Han de permetre (aquests missatges) improvisar i introduir variacions segons les necesitats comunicatives del moment i la interacció entre emisor i receptor.

OMNI

Dun-Drum oriental:

1. Classificació:

1.1. Científica:

En quant a la descripción científica, parlem del Dun-drum Oriental com un
instrument membranòfon, idiòfon i inclús aeròfon.

1.2. Tradicional:

Pel que fa a aquesta classificació podem dir que el Dun-Drum oriental
és un instrument de percussió.

2. Material utilitzat

Safata amb potes
Pandereta
Globuss, un buit i un amb arròs
Paelleta
Abeurador per a animals
Petita sefata de plata
Chinchetes i suro
Maraca
Rallador
Bocina
Timbre
Picarols
Didals

3. Descripció de la construcció

Una vegada vaig haver decidit què era el que volia fer, vaig anar a
comprar el material. No anava amb una idea clasra del que volia, només
sabia que necesitaba una safata, i a partir d’aquí vaig anar improvitzant.
Tot allò susceptible de fer soroll i que em cridés l’atenció, ho vaig comprar.
Quan ho vaig tenir tot, vaig començar a dsposar-ho a la safata, que faria
de base. L’abeurador, la paelleta i la petita safata de plata era segur que
havien d’anar cap en fora par tal que poguessin sonar bé. Tantmateix la
maraca havia d’anar cap en fora per a poder sonar correctament. El
rallador clavat a la base, per tal de poderlo fer sonar cómodamente i les
xinxetes van haver d’anar clavades a un tros de suro degut a que la fullola
que constitueix la base de la safata era massa prima per a soportar-les.
Els picarols vaig pensar que seria convenient que estiguessin penjats, i així
ho vaig fer. Al costat dels picarols hi vaig colocar un suport, que en realiat
serveix com a suport de cortines, en el qual hi vaig encaixar la bocina.
Al suro hi vaig clavar una petita peça metàl•lica per a aguantar-hi el
timbre. I la pandereta la vaig enganxar de manera que tingués un espai
buit a sota per tal que sonés.




4. Manual d’instruccions

Per tal de tocar el Dun-Drum Oriental cal posar-se un didal a cada dit per
a fregar-los amb les xinxetes i el rallador i colpejar la paelleta, l’abeurador
i la safateta de plata. La resta és qüestió de deixar-se anar i enir unamica
de ritme!!

Cançó

Bon dia nostre pare

-Bon dia nostre pare,
bon dia nostre rei!
Pagueu-nes la soldada,
doncs és de bona llei.

-Bon dia fill, bon dia,
digueu-me d’on veniu?

-Venim de Barcelona,
bon pare aquí ens teniu.

-Quin és el vostre ofici
m’haurieu d’explicar.

-El nostre ofici pare
mireu-lo com se fa.

Lireta lirondaina
Lireta lirondí.

-Aquell qui té un ofici
de fam no es pot morir.

tradicional catalana

imatge de'Ariel Abadi

Vacances

Vacances de Nadal o vacances d'hivern

Fa uns dies, a classe de seminari el jordi ens va comunicar una notícia que havia trobat a un diari en que es comunicava que des del departament d'educació s'havia plantejat un canvi a la denominació de les festes nadalenques i de setmana santa per Vacances hivern i vacances de primavera.

Tal com vem comprovar a classe, la disputa està servida!

la mirada educativa

La mirada educativa

Aparentment aquesta és una foto molt senzilla, però en realitat té un trasfons molt important. Tot nen petit necessita d’algú més gran que ell per a que l’ajudi i l’acompanyi continuament. De fet, pedriem dir que aixó no passa només amb els petits, si no que tots, per grans que siguem, sempre necessitem una ajuda constant, que a la vegada ens recordi que no estem sols. En un inici, el nen petit demanarà ajuda en coses sencillez, coma ra que li apropin joguines, aigua… Però de mica en mica l’ajuda que requerirà serà per a coses més importants; com en el cas d’aquerta fotografia en que la nena demana agafarse de la mà per tal de no caure si camina sola. Per tant no hem d’blidar que sempre tindrem a algú disposat a donar-nos la mà per a que recordem que no estem sols i a la vegada hem de recordar que la nostre mà també està a disposición de tot aquell que no vulgui caure.

Refranys recombinats

Qui llengua té
se les pensa totes

Sense menjar
no té el seny gaire eixerit

Qui vol presumir
que et compri

Tal faràs
fins a la sepultura

Qui canta a la taula i es pixa al llit
té el cap ple de fum

Qui vol presumir
no pisca

Qui t'entengui
ha de patir

Refranys originals

Qui llengua té
a Roma va.

Parlant
la gent s'entén.

Qui s'espera
es desespera.

Tal faràs
tal trobaràs.

Sense menjar
no es pot viure.

Qui presum
té el cap ple de fum

Geni i figura
fins a la sepultura

Qui menja sopes
se les pensa totes

Qui canta a la taula i es pixa al llit
no té el seny gaire eixerit

Dins del pot petit
hi ha la bona confitura

Març ventós i abril plujós
tornen l'home rabiós

Qui no s'arrisca
no pisca

Qui t'entengui
que et compri

Qui volpresumir
ha de patir

Les tres velletes

Les tres velletes


Podem generalitzar que les històries corren pel món gràcies a tres velletes, que eren tan velletes, tan velletes que el nas els hi tocava les barbetes.
Aquestes velletes són:

1- l’oïde:és la primera que es posa en funcionament. És tímida, treballa quan vol i es posa en marxa per estímuls dels que no en som conscients.
2- La memòria: és l’ancarregada de fer una selecció, només aprofita algunes de les coses que capta l’oïde, les que més l’encurioseixen i li criden l’atenció.
3- La veu: té la funció de dir tot allò que els oïdes han sentit i que la memòria ha seleccionat com a important. Només podem expressar amb la veu allò que tenim dins; es pot considerar com la part externa del nostre pensament. Necessita d’un cos / aparell fonador per a existir. El moviment corporal és un impuls que acompanya la veu: els gestos de les mans per a acompanyar o subratllar i donar sentit a allò que anem explicant.

Noia del tram

Noia del tram

Noia del tram, tens l'esguard en el llibre,
i el full s'irisa
en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls!
Que les cames se't veuen
i la mitja és ben fina;
i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen.
I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!
I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Té, ara, ja he baixat!

Joan Salvat-Papasei

Els wikis

Els wikis


Quan toca fer una feina en grup soviet es reparteix el temari entre els diferents components i cadascú treballa la part que li pertoca, cosa que crea diferències en el redactat, la forma, etc. Per tant és aconsellable a l’hora de fer aquesta feina crear un Wiki on cada component vagi introduint la seva informació. Cada vagada que s’amplii, la pàgina es va actualitzant de manera que així tots poden seguir l’evolució del treball i a la vegada tots poden anar modificant qualsecol cosa que nmo els hi agradi, sigui seu o no.
Una part important dels wikis és la de discussió on es poden comentar aspectos del Wiki tractat.
També el que es pot fer és enllaçar (amb un link) les paraules de manera que al clicar sobre seu anem a parar a un text explicatiu d’aquestes, o bé una fotografia de la paraula en qüestió… els links que trobem als wikis poden ser interns: una paraula que va a parar a una altra pàgina; o bé links externs.
Per altra banda és unteressant de conèixer l’apartat de “notificació” on marques unes pàgines determinades i t’avisencada vegada que aquestes sofreixen algun canvi.

Diferencies entre blogs i wikis:

Els blogs no tenen ni índex de pàgines ni taula de continguts. Però funcionen i queden identificats x dates, mentre que als wikis la información no està dividida si no que apareéis en forma d’un sol document.
Mentre que als wikis hi ha zones de discussió, als blogs els que hi ha és que pots posar comentaris que facin la funció de discussió.
Els llibres tenen copyright, per tant no es poden copiar de cap de les maneneres. De la mateixa manera en part és llògic que un Wiki, blog, etc també estigui protegit però en certa manera era contradictori, per la qual cosa es va fer el copyleft en que tú tens una part dels drets, i així la información si que pot ser copiada per altres.
Què passa? Q si no hi poses res, per defecte la web estarà protegida per copyright en lloc de per copyleft i per tant ningú en podras copiar res per tant és aconsellable posar la marca de copyleft.

Qui ets tú?

Collaret

Té un gran cor
I cabell rissat.
Grans ulls xafarders
Amb un somriure van.
Un nas ben punxagut
Per a olorar-ho tot.
I unes mans petites
Per a tocar-ho tot.

NOU Collaret

De pentinat dues trenes
La utilitat: no caure
De careta un gran cor
I un cos prim: tot un teresor!

Lectures

El regal de la comunicació
Sebastià Serrano

•Pàgina 30 segon paràgraf, primera frase. “El fascinat procés de domesticació de la veu realimentaria el creixement del cervell i tots dos processos prepararien la situación màgica de caos determinista que hauria de fer emergir el fenómeno de la consciència.”

Tal com es menciona en el paràgraf anterior, del llibre, en l’acte de domesticar la nostra respiració és el que ens diferència de la resta de primats, doncs és això el que ens permet parlar i per tant, com menciona Serrano en el citat fragment, desenvolupar el nostre cervell. Tot i que veient com es defensa en l’hambit oral molta gent podriem tenir els nostres dubtes envers l’opinió de l’autor.

•Pàgina 32 segon paràgraf, després del darrer punt i seguit: “De fer, a nosaltres ens ha arribat, a través de la tradición filosòfica i religiosa, una concepció de la persona humana dividida i, encara, no només això sinó amb una part gairebé amputada. Divisió en cos i ànima o en cos i ment on la preeminència rau del tot en l’ànima o la ment i on el cos és això, matèria o màquina susceptible d’espatllar-se primer i corrompre’s més endavant a final.”

Sebastià Serrano dóna a entendre amb aquest fragment que, de mica en mica, hem d’anar deixant de banda aquesta concepción dualista de les persones doncs, tal com s’enten molt bé amb l’exemple prèvi on parla de que els metges s’obloden sovint que radera d’un cos malalt hi ha una persona, quan fem cas a una de les parts oblidem l’altra que no és menys important.

•Pàgina 34 primer paràgraf, després de l’últim punt i seguit: “De fet, una família és un espai ben complex d’interaccions comunicatives”

Aquestes interaccions comunicatives poden ser tant parlades com no parlades doncs moltes vegades sencillamente observant a un altre membre de la familia ja pots saber quin és el seu estat d’ànim.

L’illa dels cinc fars
Ferran Ramon-Cortés


•Pàgina 46 segon paràgraf després de la primera coma: “Nosaltres hem d’aconseguir explicar les coses de manera que brillin més, que destaquin i que sobresurtin de tota la resta de missatges que rebem constantment.”

El que jo entenc d’aquest fragment amb una primera lectura és que ens hem d’implicar amb les coses que expliquem.

•Pàgines 47-48 darrer i primer paràgraf respectivament: “Explicar una cosa o fer-ne una història produeix un efecte molt diferent. Les històries queden fixades a la ment, fet que difícilmente aconsegueix la informació, si no és que es tracta d’una informació especialment rellevant.”

•Pàgina 48 primera frase del tercer paràgraf: “Adéu a la literalitat, benvingudes les històries!”

Realmente seria una manera molt més efectiva de que la gent recordés el que expliquem.

NO he volgut citar més fragmets d’aquest capítol doncs els que m’han cridat l’atenció tenen el mateix o similar contingut als ja esmenats, i per tant considero que podria ser molt repetitiu par altra banda em reservo a comentar més aquests fragments a quan dongui la mava opinió.

L’art de saber escoltar
Francesc Torralba


•Pàgina 22 segon paràgraf: “Per escoltar atentament l’altre i compendre el que diu, cal fer un esforç titànic per alliberar-se dels prejudicis. Només podem alliberar-nos-en si som conscients que els tenim, però, solamente podem arribar-ne a ser conscients si som receptius als altres. El diàleg i la pràctica del viatge són els grans antídots al prejudici”

Però realmente avui dia tenim prejudicis per totes les coses; sigui per la raó que sigui ens avancem i creem les nostres pròpies imatges de les coses i és per això que, tal com diu el text de Torralba, ens tanquem en banda abans de conèixer res.

Conclussió


Són tres llibres ben diferents i amb els que m’agradaria fer una comparació respecte el text citat del llibre ‘L’illa dels cinc fars’ de Ferran Ramon-Cortés.
Tots tres llibres són molt interessants però tant el de Sebastià Serrano com el de Francesc Torralba se m’han fet molt més feixugs a l’hora de llegir-los. I considero que aquesta diferència en les tres lectures té molt a veure emb el que diu l’autor de ‘L’illa dels cinc fars’. Ell explica una informació mitjançant una història, mentre que els altres dos autors expliquen literalment una informació. Per tant tenin en compte el que diu Ramon-Cortés m’atreveixo a dir que la diferència que he trobat en les diferents lectures radica en com ho ha explicat cada autor.