Llegenda
View more presentations from guest14691d.
El Daniel era un nen de 8 anys molt curiós i li costaven molt les matemàtiques; estudiava a l’escola mixta de les “Salesianes”. Un dia al acabar la classe de matemàtiques va sortir darrera la professora per a preguntar-li un dubte. De sobte, al girar una cantonada la professora havia desaparegut. Aquest fet el va sobtar molt, tant que al arribar a casa els avis i veure al seu estimat avi Abel, va còrrer a ferli una abraçada mentre li deia tot esverat:
- Avi Abel, avi, t’he d’explicar una cosa que m’ha passat avui a l’escola!!
L’avi, es va recol•locar al silló per tal d’escoltar millor al seu net.
- Al acabar la classe de matemàtiques he sortit a preguntar un dubte a la profe. Ella no s’ha adonat que la seguia i de sobte quan he girat una cantonada: ELLA JA NO HI ERA!!!!
L’avi va rumiar una estona i va dir-li:
- Vine, Daniel, i obre bé les orelles que t’explicaré una història:
Fa molts i molts anys a la teva escola només hi estudiaven nenes i les professores eren monges. Al costat hi havia una altra escola que era la dels “Salesians” on només hi estudiaven nens i els professors eren capellans.
Per aquella època corria el rumor que per sota dels carrers de l’antic poble de Sarrià hi havia tot un seguit de túnels que creaven una ciutat subterrània.
Per altre banda el meu avi em va explicar, quan jo era un marrec com tú, que ell havia construït un seguit de túnels per a ajudar als religiosos de Sarrià a escapar quan eren perseguits per a ser empresonats. Abans de morir em va donar el plànols, i els vaig guardar per què els guardes.
Mentre els avis estaven enfeinats preparant la taula i el sopar, el Daniel va aprofitar i va entrar al despatx de l’avi sense que s’adonés. Un cop dins va xafardejar entre les caixes de l’avi esperant trobar alguna pista. Cansat de buscar, va estirar-se a terra i de cop i volta, una rejola es va aixecar. El daniel va mirar pel forat va posar-hi la mà i va treure el que semblava un tros de paper vell. El va desdoblegar i va resultar ser un mapa!! L’havia trobat!! Va sentir com el cridaven a sopar i va tornar a posar al seu lloc la rajola, va sortir del despatx i es va guardar el mapa a la motxilla. Quan va arribar a casa seva va agafar una llanterna per a l’excursió que l’esperava al dia següent ja que tenia al seu poder el mapa dels túnels.
Al dia següent durant la classe li va explicar tot a l’Ana, la seva millor amiga. A l’hora del pati, tots dos van anar cap al teatre ja que el plànol els hi mostrava una entrada. Al arribar, no van trobar cap túnel. Frustrats van seure a terra per a esmorzar.
De sobte! Una escletxa de llum va aparèixer davant seu. Van apropar-s’hi i van posar els ditets al forat estirant fort. Davant seu es va obrir una porta on els conduïa a un rebedor ple de túnels. Van mirar el mapa, i van endisar-se pel tercer túnel que van veure, que conduïa als Salesians. En mig del túnel, hi havia una cambra que estava ple bressols per a nens petits. Van seguir pel túnel fins que es van topar amb una porta davant seu. Fent mota força, la van aconseguir obrir i es van trobar sota la taula d’un altar. Estaven desconcertats però l’Ana va reconèixer on eren: a l’església dels salessians. Sorpresos, van tornar enrere per tal de tornar al túnel. Però la sorpresa va venir quan dins del túnel no hi havia un sol camí a seguir, si no que n’hi havia com a mínim sis de diferents. Evidentment no recordaven quin era el que els duria altra vegada cap a l’escola i al mapa no hi constaven més túnels. I voleu saber què van fer ells??
Quatre pedres al carrer jo les se contar molt bé, de color de xocolata, un ,dos, tres, quatre: XOCOLATA!!
I van escollir el camí que la cançó va els hi va dir.
Era molt fosc, estaven nerviosos i desorientats així que van començar a córrer sense fixar-se per on anaven. Quan van girar una cantonada es van trobar de cara amb una forta llum que els va cegar per moments. Van anar cap a ella i ja eren al mig del carrer!
-UFFFFFF!- van fer tots dos a la vegada.
-anem cap a l’escola?- va fer l’Ana amb veu tremolosa.
I tots dos van començar a fer camí. Quan estaven al C/Major de Sarrià, l’Ana es va adonar que no duia el seu jersei verd! Li ho va dir al Dani i van decidir tornar al túnel per a buscar-ho. Estaven tots dos molt nerviosos i espantats. La foscor d’aquell túnel no els havia agradat gens. Mentre anaven pujant altre vegada cap a l’estació de ferrocarrilsgairebé no van parlar, però sí que van acordan no explicar a ningú el que havien descobert.
Però per més que ho haguéssin explicat, ningú no els hauria cregut. Per què? Doncs molt senzill perquè quan van arribar al’entrada del tunel, aquest havia desaparegut: JA NO HI ERA! Per tant no tenien cap mena de prova que pogués donar credibilitat a la seva història.
- Avi Abel, avi, t’he d’explicar una cosa que m’ha passat avui a l’escola!!
L’avi, es va recol•locar al silló per tal d’escoltar millor al seu net.
- Al acabar la classe de matemàtiques he sortit a preguntar un dubte a la profe. Ella no s’ha adonat que la seguia i de sobte quan he girat una cantonada: ELLA JA NO HI ERA!!!!
L’avi va rumiar una estona i va dir-li:
- Vine, Daniel, i obre bé les orelles que t’explicaré una història:
Fa molts i molts anys a la teva escola només hi estudiaven nenes i les professores eren monges. Al costat hi havia una altra escola que era la dels “Salesians” on només hi estudiaven nens i els professors eren capellans.
Per aquella època corria el rumor que per sota dels carrers de l’antic poble de Sarrià hi havia tot un seguit de túnels que creaven una ciutat subterrània.
Per altre banda el meu avi em va explicar, quan jo era un marrec com tú, que ell havia construït un seguit de túnels per a ajudar als religiosos de Sarrià a escapar quan eren perseguits per a ser empresonats. Abans de morir em va donar el plànols, i els vaig guardar per què els guardes.
Mentre els avis estaven enfeinats preparant la taula i el sopar, el Daniel va aprofitar i va entrar al despatx de l’avi sense que s’adonés. Un cop dins va xafardejar entre les caixes de l’avi esperant trobar alguna pista. Cansat de buscar, va estirar-se a terra i de cop i volta, una rejola es va aixecar. El daniel va mirar pel forat va posar-hi la mà i va treure el que semblava un tros de paper vell. El va desdoblegar i va resultar ser un mapa!! L’havia trobat!! Va sentir com el cridaven a sopar i va tornar a posar al seu lloc la rajola, va sortir del despatx i es va guardar el mapa a la motxilla. Quan va arribar a casa seva va agafar una llanterna per a l’excursió que l’esperava al dia següent ja que tenia al seu poder el mapa dels túnels.
Al dia següent durant la classe li va explicar tot a l’Ana, la seva millor amiga. A l’hora del pati, tots dos van anar cap al teatre ja que el plànol els hi mostrava una entrada. Al arribar, no van trobar cap túnel. Frustrats van seure a terra per a esmorzar.
De sobte! Una escletxa de llum va aparèixer davant seu. Van apropar-s’hi i van posar els ditets al forat estirant fort. Davant seu es va obrir una porta on els conduïa a un rebedor ple de túnels. Van mirar el mapa, i van endisar-se pel tercer túnel que van veure, que conduïa als Salesians. En mig del túnel, hi havia una cambra que estava ple bressols per a nens petits. Van seguir pel túnel fins que es van topar amb una porta davant seu. Fent mota força, la van aconseguir obrir i es van trobar sota la taula d’un altar. Estaven desconcertats però l’Ana va reconèixer on eren: a l’església dels salessians. Sorpresos, van tornar enrere per tal de tornar al túnel. Però la sorpresa va venir quan dins del túnel no hi havia un sol camí a seguir, si no que n’hi havia com a mínim sis de diferents. Evidentment no recordaven quin era el que els duria altra vegada cap a l’escola i al mapa no hi constaven més túnels. I voleu saber què van fer ells??
Quatre pedres al carrer jo les se contar molt bé, de color de xocolata, un ,dos, tres, quatre: XOCOLATA!!
I van escollir el camí que la cançó va els hi va dir.
Era molt fosc, estaven nerviosos i desorientats així que van començar a córrer sense fixar-se per on anaven. Quan van girar una cantonada es van trobar de cara amb una forta llum que els va cegar per moments. Van anar cap a ella i ja eren al mig del carrer!
-UFFFFFF!- van fer tots dos a la vegada.
-anem cap a l’escola?- va fer l’Ana amb veu tremolosa.
I tots dos van començar a fer camí. Quan estaven al C/Major de Sarrià, l’Ana es va adonar que no duia el seu jersei verd! Li ho va dir al Dani i van decidir tornar al túnel per a buscar-ho. Estaven tots dos molt nerviosos i espantats. La foscor d’aquell túnel no els havia agradat gens. Mentre anaven pujant altre vegada cap a l’estació de ferrocarrilsgairebé no van parlar, però sí que van acordan no explicar a ningú el que havien descobert.
Però per més que ho haguéssin explicat, ningú no els hauria cregut. Per què? Doncs molt senzill perquè quan van arribar al’entrada del tunel, aquest havia desaparegut: JA NO HI ERA! Per tant no tenien cap mena de prova que pogués donar credibilitat a la seva història.
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario